Aquesta no és l'actitut

Llibertat feta bogeria

2007-03-25T13:40:00.000+01:00

Jo ja sé que ara la lògica "aplastante" demanaria a crits parlar de la llibertat col.lectiva, d'allò de "donde acaba la libertad y empieza el libertinaje, eh!?". Però digueu-me milikita, egocéntrica i reincident: últimament només puc pensar en la pròpia i en les petites llibertats del meu voltant.

En la llibertat feta emancipació, que tan de vertígen em dóna.
De la llibertat feta bogeria, que fa que els impulsos es converteixin en actes. Probablement és la que realment ens allibera, ens espabila, ens fa avançar.

Un tal Erikson -em sembla que es deixa així i del que estic segura és que no tenia res a veure amb els mòbils- va dir que tothom té un jo ideal, un jo potencial i un jo real... or something like this. L'educació, la psicologia i les preocupacions pròpies, segons ell, havien d'encaminar-se a fer que el jo real s'assemblés cada vegada més al jo potencial, ajudat incombustiblement per l'ideal.

Sense aquest jo ideal que és germà bessó de la llibertat feta bogeria que us deia no faríem coses realment importants, no hi hauria cap gràcia que ens distingís, seríem porucs com alguns gats del carrer, prescindibles com les mosques de l'estiu... quant d'animal junt, no? I, de fet, volia dir alguna cosa dels cargols però ara no em surt... estic boja ;)

També és curiós que el vídeo de "Para la libertad" d'en Serrat... el prohibíssin!

Darrera la columna

2007-02-19T17:23:00.000+01:00

En una entrevista, la Maruja Torres diu un parell de frases que em semblen bastant certes; sinó, com a mínim fan pensar.

La libertad de opinión tiene como límite...

Lo plantearía así: la libertad de expresión no tiene límites cuando defiende el bien común. Pero debe someterse al código penal cuando se usa para alimentar la morbosidad común.

¿Todas las opiniones son respetables?

No. Hitler tenía opiniones que yo no respetaría ni aunque no las hubiera puesto en práctica. Todo el mundo tiene derecho a exponer libremente su opinión: eso es otra cosa. Pero yo tengo todo el derecho del mundo a respetar unas voces y a despreciar otras, y a luchar decididamente, por vías democráticas, contra la imposición de odiosos puntos de vista.

Melikita

2007-01-30T22:57:00.000+01:00

Això em diu la dolenta de l'Àngels, suposo que és una manera de dir-me egocéntrica amb carinyo.

Dic suposo perquè jo no m'hi veig tant... però tothom sap que els que et coneixen molt acaben mostrant-te una raó dolorosa i punxeguda.

Però no he vingut a parlar de mi jaajajajjaa

Sinò dels bloggers en general i de la opinió que li mereixem a la Maruja Torres. Una escriptora i periodista boníssima en ambdòs tasques, que consti en acta. El seu artícle de diumenge a El País anava per nosaltres, o a per nosaltres.

Ja no és el primer cop que sento que els blogs personals són una espécie d'exercici d'egocentrisme, cosa que trobo excloent però sobretot reduccionista. N'hi ha que ho són, però no és ni de bon troç l'esséncia dels bloggers. Com a mostra teniu aquest blog de dues amigues o el blog de l'Àngels, que tira molt més enfora que endins i que està francament bé.

No vull demanar perdó per necessitar exposar les coses que em passen, ni em dóna la gana ni crec que ho hagin de fer els que fan com jo. Al cap i a la fí, hi ha poques coses més lliures que internet, si no vols, no ens llegeixes i andando!

Cito textual:

"A veces, yendo por Internet de un blog a otro para hacerme con una dosis de malalecheína, tengo la impresión de que, parafraseando en mal rollo a Gil de Biedma, bien podemos decretar que navegamos entre las ruinas de determinadas inteligencias.

(...) Por ese espacio libre e infinito proliferan caravanas de egos en todas direcciones; si un día entran en colisión, no vamos a necesitar el Apocalipsis.

(...) Lo más normal es que los egoblogs con columna fija en algún papel se reproduzcan (...) se autociten, se autobombeen, se manden mútuamente besitos y se entreguen a la práctica de aburridas gallardas mentales que ningún buen periódico les permitiría publicar. "

Abierto 24 horas de Maruja Torres, a la seva secció setmanal Perdonen que no me levante.

El País Semanal, diumenge 28 de Gener de 2007.

L'article sencer.

Això només és una mostra de las lindezas que ens ha dit. Em sap encara més greu venint d'ella.

Odio les generalitzacions...

Bé doncs... (una altra frase mítica)

2007-01-04T22:28:00.000+01:00

M'han hagut d'estirar l'orella perquè m'he penjat una mica a fer la meva primera entrada al nou blog. Comencem malament.

Quan se'm va acudir la idea de proposar a l'Anna de fer el blog, era perquè havia estat pensant en una revista que en el futur havíem de fer les dues. Amb 18 anys t'ho creus, amb 24 comença a semblar difícil. Així que vaig pensar que aquesta era una bona manera de fer allò que somiàvem hores i hores al mític bar de Cangi mentre jo em prenia el cafè i ella feia voltar la cullera perquè es refredés.

És veritat que no hem parlat de com ho portarem tot això, però de moment ho deixarem en fer-ho espontani, a veure què en surt. Tot i que com sabem molt bé totes dues haurem de lluitar contra el "sí sí, ja farem" que sempre ens ha portat de cap al "llançament de tovallola" (adjunto vinyeta). Esperem que aquest blog no s'acabi ensorrant com a la cançó. Confio en la meva esquerra.

Així doncs el "Aquesta no és l'actitut" queda inaugurat a l'inici del 2007.

Que nos cojan confesadas.

Efectes del cafè amb llet

2006-12-31T15:30:00.000+01:00

Veureeee... és que hi ha dues persones que se'l prenguin igual? Nooooo... n'hi ha que l'apurem fins el culet i gairebé el podríem prendre "amb cubitus" (Anna) i n'hi ha que ja en portaríen cinc, anant al meu ritme (Àngels).

Som dues persones molt diferents, amb defectes molt diferents però amb un humor semblant (o potser tampoc...). El fet és que sempre que prenem alguna decisió (digues-li decisió, digues-li pla, horari o passatemps) hi ha cafè pel mig.

La idea de crear aquest blog conjunt té gust de cafè amb llet.

Si us hi fixeu, per separat, la llet i el café no s'assemblen en res, com nosaltres. Però junts, i amb sucre, tan bons, no??

Avui el sucre serà una petita mostra de la banda sonora de la nostra existéncia insignificant (pfff... Aquesta no és l'actitut).

He buscat el vídeo de "No he nascut per militar" amb el mític "vinga que s'ensorri això" però no hi era... i m'ha semblat que aquest, almenys, era una bona metàfora d'"aquesta no és l'actitut"